Als 16 anys però començà la pràctica del futbol amb l'equip del Torrelles i als 17 ingressà a l'At. Vilafranca d'on donaria el salt, a finals d'aquella mateixa temporada, al primer equip del FC Vilafranca dirigit llavors per Camilo Roig.
Debutà un 11 de maig de 1969, és a dir, dissabte farà just 50 anys, en un Vilafranca-Terrassa que acabà amb victòria egarenca per 3-5. Cervera sortí de titular i anotà el 3-4 provisional en el minut 86 de partit, sent aquest el primer de la llarga llista de gols marcats per un dels grans i millors futbolistes que ha donat la pedrera vilafranquina.
Actualment, i des de ja fa molts anys, viu a Barcelona on encara dedica una part del seu temps a la seva empresa de disseny, arquitectura, comunicació off-line i màrqueting. Amb motiu de l'efemèride hem cregut adient recordar aquell debut, repassar la seva trajectòria al FC Vilafranca i l'actualitat del club.
Per començar, eres conscient de l'efemèride? Recordes aquell partit i aquell primer gol amb la samarreta quadribarrada?
No, no,... (riures). Tinc molt mala memòria jo... I d'això ja fa uns quants anys... No sé perquè tenia al cap que el primer gol li havia fet al Gavà i que havia estat de mitja xilena, però si tu em dius que va ser contra el Terrassa m'ho crec. (més riures)
I el fet de ser el màxim golejador de la història del club, què suposa?
Home, ara que ho sé, em fa molta gràcia. És veritat que cada temporada feia bastants gols i que a partir d'un cert moment llançava també els penals i la majoria de faltes i, vulguis o no, tot ajuda. Crec que algun any vaig quedar màxim golejador de Tercera i tot, però en cap moment em vaig parar a pensar en el número de gols que duia. Més que res, perque el futbol per a mi era una cosa de més a més. Li donava importància, però una importància relativa. Tot i que m'encantava el futbol, eh, que quedi clar. I competitiu n'era, i encara ho soc, com pocs. Perquè això de que lo important és participar.... res! Al futbol, i a qualsevol esport, s'hi juga per a guanyar. Si després perds, doncs felicites el rival i llestos, però jo el concebia així.
Vaig llegir que vas tenir la possibilitat de marxar a altres clubs com Sant Andreu, Júpiter o Espanyol entre d'altres. T'ho vas plantejar mai seriosament?
És cert que van exisitir ofertes d'equips de superior categoria però el fet d'estar molt compromès en aquells temps amb l'ensenyament, ja que jo era mestre, i amb la política va fer que prioritzés la vessant professional. Es va parlar del Barça i tot, però així com els altres clubs que has esmentat sí, del Barça no en vaig tenir coneixement jo.
Tot i la teva llarga trajectòria plena d'èxits personals i col.lectius, les lesions van marcar una mica també la teva carrera?
Sobretot un parell. La primera, ben aviat, la temporada del debut, quan un defensor de l'Igualada, Rosselló crec que es deia, em va etzibar un cop de colze a l'ull que em va provocar un desprendiment de retina que em va apartar 6 mesos dels terrenys de joc. I després recordo uns problemes amb el menisc que, com que llavors la medicina no estava tan avançada com ara, per un error de diagnòstic vaig estar força temps parat. Primer van creure que era qüestió de lligaments però després de treure el guix, i prèvia consulta amb el Dr. Cugat (pare), van veure que tenia el menisc trencat i s'havia d'operar. Entre una cosa i una altra quasi un any parat.
Al llarg d'aquelles 13 temporades deuries compartir vestuari amb molts companys. Algun amb qui mantinguessis una relació d'amistat especial?
No, amb ningú en concret. Les amistats més aviat les tenia fora del món del futbol ja que la colla d'amics de la infància tiraven més pel bàsquet però tenia bona relació amb tothom. Potser amb qui més recordo són el Vicenç Blas, el Fenollosa, el Santi "Serenet", el Joan "Giró",... Ara no voldria deixar-me'n cap. La veritat és que em duia bé amb tots.
I el milor entrenador que vas tenir?
Hi ha una època, la del Francesc Ricart Pi de la Serra, que per a mi va ser la que va marcar un canvi en la manera d'entendre i veure el futbol. Per dir-ho d'alguna manera va ser el Cruyff del Vilafranca. Va canviar la manera de fer, de jugar, d'entrenar, els hàbits,... Una autèntica revolució. Era una persona que hi entenia de futbol i que tenia grans coneixements pel que fa a metodologia i preparació física. Es va començar a entrenar 3-4 cops a la setmana, a fer pretemporada... Per a que ho entenguis, quan jo començava a jugar, només quedàvem els dijous per fer un partidet, prendre algo després i els diumenges a jugar.
A més, va coincidir amb una sèrie de futbolistes que la suma de tots ells formàvem un gran equip. Ningú destacava per damunt de l'altre però tots aportaven el seu granet de sorra. Per exemple, el Franch, el davanter centre, destacava per ser alt, fort i de semblança maldestre, però en canvi tenia una intel.ligència futbolística com pocs per jugar d'esquena a porteria. Va ser una molt bona època.
La teva sortida del club, i que acabà amb la retirada de la pràctica del futbol, fou una mica controvertida, oi?
Sí, però és un tema del que no m'agrada parlar-ne gaire. Després, si de cas i "off the record", te'n faig cinc cèntims. (riures novament)
Quina és la diferència més gran entre el futbol d'aquella època i el d'ara?
Fonamentalment l'aspecte físic. Si un era més bo que l'altre, ja no havia de fer res més. Ara saps que només amb la qualitat no en tens prou. I en segon lloc, l'aspecte tàctic. Ara els entrenadors ho estudien tot fins a l'últim detall. La tecnologia ha ajudat molt en aquest sentit.
Alguna vivència o anècdota d'aquells anys?
Moltes, però recordo un partit al camp del Lloret que es va suspendre a manca de dos minuts amb un penal a favor nostre i que es va haver de jugar dies més tard entre setmana. Anàvem 1-1 i marcar aquell penal suposava guanyar el partit. L'entrenador, Francesc Ricart, no va voler dir al vestuari qui xutaria el penal fins a arribar a Lloret per a mantenir la tensió del grup, però a mi, en privat, ja m'havia dit que el picaria jo (riures). El vaig marcar, vam guanyar 1-2 i aquella victòria va ser clau per a assolir l'ascens a Tercera setmanes després.
Com t'expliques que l'afició pel futbol a Vilafranca hagi decaigut tant amb el pas dels anys?
D'una banda, crec que hi ha una gran oferta i diversificació en el món de l'oci. I per l'altra, que cada diumenge les televisions ofereixen una quantitat de futbol exagerada. Tranquil.lament pots veure des de casa 20 o 30 partits sense moure't del sofà. Després tenim el fenòmen del Barça, que identifica a molta gent. No crec que sigui una factor en concret i un problema específic de Vilafranca. Només cal veure alguns camps de Primera que no omplen ni el dia que hi va el Barça o el Madrid.
Estàs al dia de l'actualitat del degà penedesenc? El segueixes?
Home, a veure, sí, els dilluns miro que ha fet i com va a la classificació, però és un seguiment molt des de la distància. Els últims anys s'han assolit fites importants i s'ha estat a punt de pujar a Segona B però, és clar, del dia a dia n'estic bastant desconnectat. És una mica el que et comentava abans, per a mi el futbol és un a més a més.
Per acabar, i de la final de Copa què...?
Pel que ja vaig poder veure al camp del Martinenc i escoltant als que seguiu l'equip de prop, es va pecar dels mals de tota la temporada: manca d'eficàcia al davant i errors de concentració en defensa que et condemnen per a tot el partit. Una autèntica llàstima. Què hi farem!
