dijous, 9 de maig del 2019

Entrevista amb Raimon Cervera (màxim golejador a la història del club)

Raimon Cervera i Gallemí (Vilafranca del Penedès, 23-02-1951) és el màxim golejador de la història del FC Vilafranca amb 158 gols en Lliga en les 13 temporades (1968/69-1980/81) que defensà la samarreta del degà penedesenc, arribant a ser-ne el capità en les seves últimes campanyes. En el seu haver, entre d'altres fites, destaca l'ascens a 3a Divisió la Temporada 1978/79 sota les ordres de Francesc Ricart Pi de La Serra i, a nivell particular, l'elecció de millor esportista de la vila la Temporada 1980/81.

Tot i això, Cervera s'inicià en el món del bàsquet jugant a les categories inferiors de la SE Casal fins a edat juvenil sent, a més, en una ocasió, preseleccionat amb la Selecció Espanyola Junior entrenada per Antonio Díaz-Miguel.

Als 16 anys però començà la pràctica del futbol amb l'equip del Torrelles i als 17 ingressà a l'At. Vilafranca d'on donaria el salt, a finals d'aquella mateixa temporada, al primer equip del FC Vilafranca dirigit llavors per Camilo Roig.

Debutà un 11 de maig de 1969, és a dir, dissabte farà just 50 anys, en un Vilafranca-Terrassa que acabà amb victòria egarenca per 3-5. Cervera sortí de titular i anotà el 3-4 provisional en el minut 86 de partit, sent aquest el primer de la llarga llista de gols marcats per un dels grans i millors futbolistes que ha donat la pedrera vilafranquina.

Actualment, i des de ja fa molts anys, viu a Barcelona on encara dedica una part del seu temps a la seva empresa de disseny, arquitectura, comunicació off-line i màrqueting. Amb motiu de l'efemèride hem cregut adient recordar aquell debut, repassar la seva trajectòria al FC Vilafranca i l'actualitat del club.

Per començar, eres conscient de l'efemèride? Recordes aquell partit i aquell primer gol amb la samarreta quadribarrada?
No, no,... (riures). Tinc molt mala memòria jo... I d'això ja fa uns quants anys... No sé perquè tenia al cap que el primer gol li havia fet al Gavà i que havia estat de mitja xilena, però si tu em dius que va ser contra el Terrassa m'ho crec. (més riures)

I el fet de ser el màxim golejador de la història del club, què suposa?
Home, ara que ho sé, em fa molta gràcia. És veritat que cada temporada feia bastants gols i que a partir d'un cert moment llançava també els penals i la majoria de faltes i, vulguis o no, tot ajuda. Crec que algun any vaig quedar màxim golejador de Tercera i tot, però en cap moment em vaig parar a pensar en el número de gols que duia. Més que res, perque el futbol per a mi era una cosa de més a més. Li donava importància, però una importància relativa. Tot i que m'encantava el futbol, eh, que quedi clar. I competitiu n'era, i encara ho soc, com pocs. Perquè això de que lo important és participar.... res! Al futbol, i a qualsevol esport, s'hi juga per a guanyar. Si després perds, doncs felicites el rival i llestos, però jo el concebia així.

Vaig llegir que vas tenir la possibilitat de marxar a altres clubs com Sant Andreu, Júpiter o Espanyol entre d'altres. T'ho vas plantejar mai seriosament?
És cert que van exisitir ofertes d'equips de superior categoria però el fet d'estar molt compromès en aquells temps amb l'ensenyament, ja que jo era mestre, i amb la política va fer que prioritzés la vessant professional. Es va parlar del Barça i tot, però així com els altres clubs que has esmentat sí, del Barça no en vaig tenir coneixement jo.

Tot i la teva llarga trajectòria plena d'èxits personals i col.lectius, les lesions van marcar una mica també la teva carrera?
Sobretot un parell. La primera, ben aviat, la temporada del debut, quan un defensor de l'Igualada, Rosselló crec que es deia, em va etzibar un cop de colze a l'ull que em va provocar un desprendiment de retina que em va apartar 6 mesos dels terrenys de joc. I després recordo uns problemes amb el menisc que, com que llavors la medicina no estava tan avançada com ara, per un error de diagnòstic vaig estar força temps parat. Primer van creure que era qüestió de lligaments però després de treure el guix, i prèvia consulta amb el Dr. Cugat (pare), van veure que tenia el menisc trencat i s'havia d'operar. Entre una cosa i una altra quasi un any parat.

Al llarg d'aquelles 13 temporades deuries compartir vestuari amb molts companys. Algun amb qui mantinguessis una relació d'amistat especial?
No, amb ningú en concret. Les amistats més aviat les tenia fora del món del futbol ja que la colla d'amics de la infància tiraven més pel bàsquet però tenia bona relació amb tothom. Potser amb qui més recordo són el Vicenç Blas, el Fenollosa, el Santi "Serenet", el Joan "Giró",... Ara no voldria deixar-me'n cap. La veritat és que em duia bé amb tots.

I el milor entrenador que vas tenir?
Hi ha una època, la del Francesc Ricart Pi de la Serra, que per a mi va ser la que va marcar un canvi en la manera d'entendre i veure el futbol. Per dir-ho d'alguna manera va ser el Cruyff del Vilafranca. Va canviar la manera de fer, de jugar, d'entrenar, els hàbits,... Una autèntica revolució. Era una persona que hi entenia de futbol i que tenia grans coneixements pel que fa a metodologia i preparació física. Es va començar a entrenar 3-4 cops a la setmana, a fer pretemporada... Per a que ho entenguis, quan jo començava a jugar, només quedàvem els dijous per fer un partidet, prendre algo després i els diumenges a jugar.
A més, va coincidir amb una sèrie de futbolistes que la suma de tots ells formàvem un gran equip. Ningú destacava per damunt de l'altre però tots aportaven el seu granet de sorra. Per exemple, el Franch, el davanter centre, destacava per ser alt, fort i de semblança maldestre, però en canvi tenia una intel.ligència futbolística com pocs per jugar d'esquena a porteria. Va ser una molt bona època.

La teva sortida del club, i que acabà amb la retirada de la pràctica del futbol, fou una mica controvertida, oi?
Sí, però és un tema del que no m'agrada parlar-ne gaire. Després, si de cas i "off the record", te'n faig cinc cèntims. (riures novament)

Quina és la diferència més gran entre el futbol d'aquella època i el d'ara?
Fonamentalment l'aspecte físic. Si un era més bo que l'altre, ja no havia de fer res més. Ara saps que només amb la qualitat no en tens prou. I en segon lloc, l'aspecte tàctic. Ara els entrenadors ho estudien tot fins a l'últim detall. La tecnologia ha ajudat molt en aquest sentit.

Alguna vivència o anècdota d'aquells anys?
Moltes, però recordo un partit al camp del Lloret que es va suspendre a manca de dos minuts amb un penal a favor nostre i que es va haver de jugar dies més tard entre setmana. Anàvem 1-1 i marcar aquell penal suposava guanyar el partit. L'entrenador, Francesc Ricart, no va voler dir al vestuari qui xutaria el penal fins a arribar a Lloret per a mantenir la tensió del grup, però a mi, en privat, ja m'havia dit que el picaria jo (riures). El vaig marcar, vam guanyar 1-2 i aquella victòria va ser clau per a assolir l'ascens a Tercera setmanes després.

Com t'expliques que l'afició pel futbol a Vilafranca hagi decaigut tant amb el pas dels anys?
D'una banda, crec que hi ha una gran oferta i diversificació en el món de l'oci. I per l'altra, que cada diumenge les televisions ofereixen una quantitat de futbol exagerada. Tranquil.lament pots veure des de casa 20 o 30 partits sense moure't del sofà. Després tenim el fenòmen del Barça, que identifica a molta gent. No crec que sigui una factor en concret i un problema específic de Vilafranca. Només cal veure alguns camps de Primera que no omplen ni el dia que hi va el Barça o el Madrid.

Estàs al dia de l'actualitat del degà penedesenc? El segueixes?
Home, a veure, sí, els dilluns miro que ha fet i com va a la classificació, però és un seguiment molt des de la distància. Els últims anys s'han assolit fites importants i s'ha estat a punt de pujar a Segona B però, és clar, del dia a dia n'estic bastant desconnectat. És una mica el que et comentava abans, per a mi el futbol és un a més a més.

Per acabar, i de la final de Copa què...?
Pel que ja vaig poder veure al camp del Martinenc i escoltant als que seguiu l'equip de prop, es va pecar dels mals de tota la temporada: manca d'eficàcia al davant i errors de concentració en defensa que et condemnen per a tot el partit. Una autèntica llàstima. Què hi farem!

divendres, 26 d’abril del 2019

La intrahistoria de la Final de la Copa Catalunya

Al llarg de la seva dilatada història el FC Vilafranca ha disputat força partits el dia 1 de maig i, de ben segur, cap d'ells més important que el que disputarà el proper dimecres al Municipal de L'Hospitalet corresponent a la Final de la Copa Catalunya Absoluta. Ara bé, n'hi ha un que guarda una relació especial amb l'actual màxim mandatari del club, Joan Soler Ferré.

L'any 1979, en ple 75è Aniversari de l'entitat, el Vilafranca va programar per a aquell 1 de maig un partit contra el RCD Espanyol. L'equip blanc-i-blau, que aquella temporada acabà en 8è lloc a la 1a Divisió, acudí a la cita amb una barreja dels jugadors titulars i dels menys habituals a les alineacions del tècnic José Antonio Irulegui. El resultat final fou de 2-4 favorable als "pericos" amb dianes de Cervera i Nico per al degà penedesenc mentres que per als espanyolistes van marcar Paco Flores i l'argentí Murúzabal, que va fer un "hat-trick".
Cal destacar també que en els prolègomens del gran matx, Pere Montserrat, llavors president del club, lliurà sengles insígnies a l'alcalde de la vila, Sr. Fèlix Sogas, i al President del RCD Espanyol, Sr. Manuel Méler.

El dia anterior, el 30 d'abril, una trista notícia havia consternat la nostra vila. Joan Soler Giró, moria víctima d'una greu malaltia a l'edat de 31 anys. "Giró", com se'l coneixia, es va formar a les categories inferiors del FC Vilafranca i a banda de jugar amb el primer equip del degà penedesenc també milità al Nàstic de Tarragona i al CF Vilanova. Amb motiu de la seva mort, abans de l'inici de l'encontre entre el Vilafranca i l'Espanyol es va guardar un minut de silenci en la seva memòria. A més, en la demarcació del camp on ell solia jugar, el jugador del juvenil Ramon Hill hi va dipositar un ram de roses.

(foto: Tothom, 1979)

Ja uns dies abans, en un partit entre els veterans del Vilafranca i del Barça, se li hauria d'haver entregat la Medalla de la Vila al Mèrit Esportiu junt amb els exjugadors Blas i Fenollosa. Al no poder assistir-hi, la va recollir el seu fill (l'actual president) Joan Soler Ferré el qual també va tenir l'oportunitat de fer la sacada d'honor.

(foto: Tothom, 1979)

Joan Soler Giró va ser enterrat el dia 2 de maig i, en el sepeli, la Basílica de Santa Maria es va omplir per a acomiadar al destacat jugador.

El destí ha volgut que, just 40 anys després, un 1 de maig també, els camins de la "família Giró" i el FC Vilafranca tornin a creuar-se però, tant de bo, en aquesta ocasió, per a celebrar una fita històrica com seria aixecar el títol de Campions de Catalunya.

divendres, 14 de juliol del 2017

Gràcies per tot i fins aviat, mestre

Després de quatre temporades al degà penedesenc, aquest estiu el club decidia prescindir dels serveis de Santi Triguero (emblema de l'equip els darrers anys i tota una referència al futbol català). Per als qui estimem el FC Vilafranca, tal com ell mateix deia en la seva carta de comiat, i el tenim en un dels pedestals més alts de l'olimp dels jugadors que han passat per l'entitat va ser un cop dur. Molt dur. D'aquells que no vols que arribi mai. Però així és la vida als clubs de futbol...

Segurament, podríem debatre si les formes van ser les idònies per acomiadar com es mereixia un futbolista d'aquesta magnitud però de res serviria tampoc. Suposo que el poder passejar amb el cap ben alt i que la gent et pari pel carrer per declarar-te l'admiració envers la teva persona és el millor homenatge que un pot rebre. El que sí tinc clar, és que els camins del Vilafranca i del Santi es tornaran a creuar. Més tard o més aviat, no ho sé, però ens tornarem a trobar. I com toca, seràs rebut amb tots els honors.

Santi Triguero en una de les darreres accions amb la samarreta del Vilafranca al camp de l'Adarve
(foto: Luis Miguel Pindado)

A títol personal, només tinc paraules d'etern agraïment cap a en Santi. Tant en el terreny esportiu com en el personal. El fet de portar més de 30 anys seguint ben de prop al Vilafranca em va permetre conèixer aquell juvenil (provinent de la Blanca Subur) que arribà la Temporada 1995/96 a un equip format el 100% per gent de casa, dirigit magistralment des de la banqueta per Lluís Aloy i que assolí l'ascens a 3a Divisió. Ja llavors, s'intuïa que podria fer carrera en això del futbol però mai un hagués pensat que arribaria a les brutals xifres golejadores assolides.

Plantilla del FC Vilafranca la Temporada 1995/96. Santi, el primer a dalt per l'esquerra.
(foto: La Prèvia)

Al finalitzar aquella temporada signà pel Nàstic de Tarragona començant així una àmplia i exitosa trajectòria de sobres ja ben coneguda i que es resumeix, com ja vaig comentar fa un parell d'anys en un article per als companys de Tercera.cat, amb una paraula de tres lletres: GOL. Allò que no s'entrena sinó que es té (emprant paraules textuals del propi jugador).

Avui, coincidint amb la notícia del seu fixatge pel Castelldefels, us deixo les seves dades realitzadores al llarg de la seva carrera. Desitjo (i estic segur que així serà) que continui marcant-ne molts més. Tot i no ser amb la samarreta quadribarrada...

Amb el FC Vilafranca: 67 Gols (9 de penal)

3a Divisió = 59
1a Catalana = 4
Copa Catalunya = 4

Celebració d'un dels molts gols que han fet aixecar el Municipal vilafranquí
(foto: La Prèvia)

Actualment: 311 Gols (25 de penal)

3a Divisió = 214 (210 Lliga + 4 Play-Off Ascens)
1a Catalana = 46
1a Regional = 40
Copa Catalunya = 8
Copa RFEF = 2
Copa Regions UEFA = 1

Vilanova Geltrú = 182
Vilafranca = 67
Sant Andreu = 38
Gavà = 13
Sitges = 9
Roda Barà = 1
Selecció Catalana Amateur = 1

Pòquers = 2
Hat-Tricks = 10
Doblets = 47
1 Gol = 179