Punt d'honor

UD Marianao Poblet 1 - FC Vilafranca 1
No és que hagi estat un partit per a llançar coets però l'empat assolit al sempre difícil camp del Marianao es pot considerar com a bo tenint en compte les tres victòries anteriors i el fet que s'ha jugat amb un home menys la darrera mitja hora per l'expulsió de Palote (qui ha avançat al Vilafranca de penal i ja porta quatre setmanes consecutives "mullant").

Avui però, voldria fer incidència en les jugades d'estratègia (un aspecte del joc que cada vegada està adquirint més importància en el futbol modern i més en una categoria tant igualada com la nostra on la majoria de partits es resolen per petits detalls). És evident que la millora, en aquest sentit (almenys ofensivament) respecte a anys anteriors, és notable: s'han marcat cinc gols a rel d'un llançament de falta, un de còrner i un parell més després de sacada de banda. Ara bé, gols com el que s'ha encaixat avui deixant rematar un còrner a un contrari tot sol dins l'àrea petita també ens són familiars (Igualada i Poble Sec). Suposo però que en aquest tipus de jugades, per a un futbolista és més fàcil i més motivant atacar que defendre (on el grau màxim de concentració és vital). Per tant, posats a buscar coses a millorar de cara al futur, una podria ser aquesta. N'hi ha més eh,... però de mica en mica.

Gran Reserva: La bona feina defensiva de l'equip en conjunt que, amb un home menys des del minut 60 i a base de punt d'honor, ha aguantat les ofensives constants en atac del Marianao Poblet.

Vi picat: En general, el nivell de l'arbitratge a 1a Catalana. Avui no ens ha perjudicat, però segur que cap dels dos equips ha acabat content amb la seva actuació.

El futbol és així: "Si Dios hubiera querido que juguemos al futbol en las nubes, no habría puesto la hierba en la Tierra" (Brian Clough, 1935-2004, ex-jugador i seleccionador anglés).
Hi havia moments del partit que semblava que havia de guanyar qui més cops de cap seguits donés sense que la pilota caigués a terra o el que la llançés més amunt.

Joc, set i partit

FC Vilafranca 2 - CD Morell 1
No és per remenar més el tema del famòs "matx-ball", de si va existir l'ultimàtum de tres partits al míster o si tot va sorgir d'un comentari de mirar de sumar set o nou punts en aquests encontres que donessin tranquilitat, però el cas és que s'han guanyat tots tres de manera consecutiva i, en un cap de setmana d'actualitat tennística, el símil era inevitable i recorrent.
A tot això, l'entrenador vilafranquí sembla haver trobat la fòrmula per a treure el màxim rendiment als seus homes: fer-te fort al darrera, un mig del camp rocós i consistent i, a partir d'aquí, aprofitar al màxim les ocasions al davant (amb un Palote en estat de gràcia que ha marcat de nou per tercera setmana consecutiva).

L'espectacle avui però, més que els futbolistes, l'ha posat l'àrbitre. Un senyor que des del primer moment s'ha dedicat a xiular en contra del Vilafranca descaradament amb una mania persecutoria acusada en excés. I per a mostra, un botó: 26 faltes assenyalades al Vilafranca per 10 al Morell, un penal en contra (claríssim, val a dir-ho, però precedit d'un còrner inexistent) i 11 targetes grogues més 2 vermelles per al degà pendesenc per només 1 groga als visitants!!!
Per a més inri, els assistents no n'han encertat una ni de casualitat en les seves decisions. I un d'ells ha tingut la lluïdesa encara d'aixecar el banderí assenyalant fora de joc en un servei de banda!!! Desastrós.
Sort han tingut que el partit acabés amb victòria vilafranquina perquè els nervis a la graderia (i a dins del camp també) estaven molt exaltats i no sé que haguès pogut passar...
El partit serà recordat però per la curiosa imatge de Sylla jugant els darrers deu minuts de porter (a lo Kameni) degut a l'expulsió de Ródenas quan ja s'havien fet els tres canvis.

Gran Reserva: El golàs de Moral, des de prop de trenta metres, que ha servit per a obrir la llauna. És el seu 7è gol en 377 partits amb la samarreta vilafranquina. Quasi res.

Vi picat: A banda del col·legiat és clar, la lesió de lligaments creuats (i probablement menisc) soferta pel Director Tècnic, en Juantxo Sanmiguel, en un partit amb els veterans, motiu pel qual els jugadors han decidit sortir amb una samarreta per a donar-li ànims.

El futbol és així: "El problema con los árbitros es que conocen las reglas, no el juego" (Bill Shankly, 1913-1981, ex-entrenador del Liverpool).
El que no deu conèixer tampoc aquest àrbitre és que Bodegas Torres ha tret al mercat "Natureo" (el primer vi sense alcohol a Espanya). Diuen que està dirigit per a conductors, dones embarassades, persones que es mediquen,... i àrbitres afegiria jo també!

Costinha i Palotinho

CD Tortosa 1 - FC Vilafranca 2
Amb la "canya" que vam donar entre tots, la setmana passada, a l'Isaac Fernández per l'invent (mai vist) de posar a Pere Costa d'interior dret i resulta que: dos partits, dues victòries. I el que és més bo, avui amb golàs inclòs des de la llarga distància que ha servit per a obrir el marcador. Només veure entrar la pilota a la porteria, m'he vist com un d'aquells executors a baix de la creu i al míster vilafranquí encarnat de Jesús de Natzaret dient aquella famosa frase de "Pare (o en aquest cas Pere), perdona'ls que no saben el que fan". Qui sap si, quasi sense voler-ho, hem descobert al nou Garrincha del Penedès que ens donarà tardes de glòria per la banda dreta.

I si el de Pere Costa ha estat un gran gol, millor encara el que ha marcat Palote en una espectacular xilena des del punt de penal. No és comparable a aquell de Ronaldinho contra el Vila-real... però s'hi apropa bastant. El cas és que, a base de "futbol samba", tres puntets més al sac i tots a respirar més tranquils. Oblidem "matx-balls" i "falsos ultimàtums". Res! El que compta ara és que aquestes victòries poden donar la tranquil·litat necessària per a que l'equip s'allunyi definitivament de la zona de perill i pugui oferir un joc més vistós (sense els nervis d'altres dies) a l'afeccionat que baixi al Municipal el diumenge.
Una suggerència: ja que ens hi posem, amenitzem el descans amb les "Mama Chicho" al mig del camp, caipirinhes per a tothom al bar de la iaia i, en acabar, rua del Carlinhos Brown fins a la Rambla per a celebrar un altre triomf.

Gran Reserva: Haver trencat la ratxa de quasi deu mesos sense guanyar un partit de lliga lluny del Municipal i encadenar dues victòries consecutives.

Vi picat: Insults com mercenari, pallasso, pesseter,... i altres, que ha rebut, per part d'alguns afeccionats de la grada de General, el debutant a la porteria Ródenas en la seva tornada a Tortosa.

El futbol és així: "Penalty es cuando el árbitro lo pita" (Vujadin Boskov, 1931, ex-jugador i entrenador serbi).
Si ho diu el Sr. Boskov, que de futbol en sap molt,... doncs ho acceptarem. Però el que ens han xiulat avui en contra ni la gent d'allà Tortosa l'han vist!

"Yes, We Can" (Sí, podem)

FC Vilafranca 1 - CP San Cristóbal 0
Suposo que de tots és conegut aquest eslògan que usà Barack Obama en les recents eleccions a la presidència dels Estats Units i que guanyà d'una manera aclaparadora. Doncs bé, tal com si els jugadors s'haguessin apropiat d'ell, avui han pogut celebrar la segona victòria de la temporada a base de coratge, ganes, actitud, fe, tenacitat,... i tots els sinònims que pugueu trobar.

I el bon joc? No!!! És pecat en aquest equip jugar pel terra! S'ha d'aixecar la pilota el més amunt possible i el que l'hagi tocat al final del partit més vegades amb el cap té premi.
Ja sé que em direu: que avui lo important eren els tres punts. D'acord, però penseu que jugant sempre com avui guanyarem molts més partits? Sincerament, jo crec que no. S'ha d'intentar jugar una mica més a futbol perquè jugadors capacitats per a fer-ho n'hi ha. Ara bé, si no s'intenta ni existeix la proposta per part de l'entrenador... doncs no hi ha res a fer. Per això té encara més mèrit el que està fent aquest grup humà que forma el vestuari.
De moment s'ha salvat el primer "matx-ball", però aquest és un partit que la Junta va programar a tres "sets". Diumenge a Tortosa, el segon. Tant de bo puguem aferrar-nos de nou al "Yes, We Can" afegint un "Sí, podem... jugar també".

Gran Reserva: Que el Vilafranca hagi estat l'únic equip dels 10 darrers classificats que ha guanyat el seu partit. Fet que l'ha valgut per a avançar tres llocs a la taula d'una tacada.

Vi picat: L'actitud de l'assistent de la banda de tribuna que en tot el partit no ha pres cap decisió abans de veure que feia l'àrbitre. Encara sort que una que ha pres (la d'anul·lar el gol de l'empat del San Cristóbal per fora de joc) l'ha encertat!

El futbol és així: "Puedo jugar en cualquier parte del campo. En la cama también soy un poco así" (Steven Gerrard, 1980, futbolista anglés).
M'agraden els jugadors polivalents i que s'adapten a qualsevol posició, però si em diuen que un dia veuré a Pere Costa jugant d'extrem dret, com avui ha succeït, no m'ho crec ni borratxo.

Amb l'aigua al coll

UE Poble Sec 3 - FC Vilafranca 1
Isaac Fernández pot haver dirigit avui, des de la banqueta del Nou Sardenya, el seu darrer encontre com a entrenador del degà penedesenc. Una victòria en deu partits de lliga, el pobre joc que ha ofert l'equip en aquestes jornades, discutides decisions que no han sentat gaire bé dins del vestuari i la mala situació a la taula classificatòria per a un club acostumat les darreres temporades a estar a la zona alta poden precipitar el seu cessament inminent.

Cal anar més lluny però? Em refereixo al fet que l'entrenador no ha configurat aquesta plantilla sinó que aquesta responsabilitat va recaure en el Director Tècnic, en Juantxo Sanmiguel, escollit pel President a finals de temporada passada per a tirar endavant l'enèssim projecte esportiu dels darrers anys.
El cas és que plou sobre mullat, perquè tot això no ens ve de nou, ans el contrari. És molt similar a l'enrenou de l'any passat (també per aquestes dates) amb Jaume Sarasa, el seu staff tècnic i la seva "particular" filosofia. O qui no recorda aquell desastrós any amb López Adán (cessat curiosament després d'una derrota amb el Poble Sec) i que acabà amb el descens a Preferent.
A qui no es pot culpar de la situació és als jugadors. En tot moment han donat la cara i ningú els pot acusar de no donar un pal a l'aigua. Ara bé, qui ha de prendre la dràstica decisió? La Direcció Tècnica envers l'entrenador o la Junta Directiva envers la Direcció Tècnica? Si em permeteu continuar el símil de la setmana passada, ens podríem preguntar: què és primer l'ou o la gallina?
La reunió de junta de demà al vespre serà determinant, però el que està clar són dues coses: que algú haurà de mullar-se el cul i que algú en sortirà esquitxat. S'accepten apostes.

Gran Reserva: Una vegada més, l'actitud dels jugadors ha estat encomiable lluitant fins al darrer minut tot i el 3-1. En aquest sentit, no se'ls pot recriminar res.

Vi picat: Que aturades de mèrit durant el partit quedin enfosquides per badades greus que suposen gols del contrari i pèrdua de punts. I no és la primera vegada...

El futbol és així: "Como presidente del club, tengo la obligación de respaldar al técnico del equipo hasta cinco minutos antes de echarlo" (Alfredo Davicce, 1929, ex-president de River Plate).
De moment no són cinc minuts sinó fins demà el vespre. Després ja es veurà...