Ja "només" queden 12 punts per arribar als "teòrics" 45 que, segons Puchi, assegurarien la permanència a Tercera. I, curiosament, els mateixos punts són els que ara mateix separen al Vilafranca de la zona de descens (si no tenim en compte els possibles descensos compensats de 2a B).
El degà penedesenc no guanyava un derbi contra el Vilanova des de fa més de 35 anys i han estat de nou aquests jugadors qui han trencat amb aquest malefici tal com han fet amb molts altres registres. Ni el fet que els visitants s'avancessin al marcador, ni el penal més que dubtós que ha suposat el 2-2 ni la tensió dels minuts finals han evitat que el Vilafranca s'alcés finalment amb un triomf importantíssim de cara a les aspiracions de mantenir la categoria.
Futbolísticament parlant, Vilafranca i Vilanova són la nit i el dia. Uns, el Vilafranca, amb l'habitual joc directe, ha buscat la porteria contrària constantment i ha gaudit de nombroses ocasions que ha desbaratat un inconmensurable Mario sota els pals vilanovins. Els altres, el Vilanova, amb un joc més de combinació i passada curta, ha tingut més possessió però no s'ha traduït en oportunitats a excepció dels dos gols i una meritòria aturada de Saperas a la segona part.
Són estils o maneres d'entendre el futbol d'una forma totalment diferent i respectables. I segurament tinguin molt a veure amb el tipus de jugadors que disposes. Ara bé, està clar que la practicitat en aquest tipus de categories preval (o hauria de prevaldre) per damunt de qualsevol altra cosa. L'exemple més clar el tercer i definitiu gol del Vilafranca a rel d'una badada monumental de la defensa vilanovina. Gran Reserva: Els golejadors d'avui. Alabau perquè ha marcat després d'una llarga sequera (15 jornades), Enric perquè dia a dia demostra que està sent un fitxatge d'allò més rendible i Puchi perquè és el termòmetre de l'equip ja que quan ell funciona tot sembla més fàcil. Vi picat: Si no s'hagués acabat guanyant segurament a hores d'ara estaríem recordant una "malifeta" més del col·legiat Ávalos Barrera. Es pot ser dolent però no fer de la prepotència una virtut. No ha deixat content a ningú. I això és el pitjor que pot escoltar un àrbitre de la seva actuació.