A zero

CF Peralada 1 - FC Vilafranca 0
Per primera vegada en tota la temporada, el degà penedesenc s'ha quedat sense foradar la porteria contrària en un dels seus desplaçaments. A més, això ha suposat la tercera derrota consecutiva d'un equip que sembla haver agafat la (ja habitual en aquest club) ratxa dolenta després d'una de bona. El tema de les ratxes, el Vilafranca i la seva conjunció mereixen un estudi a fons, però necessitaria explaiar-me tant... que potser millor ho deixaré per un anàlisi acurat a mitja setmana o demà a E21.

Tot i que el míster ha introduït un pòquer de canvis (Fran, Moral, Condis, Jesús i Medina) en l'onze inicial respecte a la setmana passada, el joc i la imatge de l'equip ha estat similar. Molt treball al mig del camp, indecisions constants en les passades i nul·les idees en atac.
Als cinc minuts de la represa, la sort no ha acompanyat el Vilafranca ja que els locals s'han avançat amb un "gol fantasma" (tot i que sembla que sí havia entrat) en aprofitar el refús d'un còrner. El moviment de fitxes no ha canviat gaire el panorama i el perill vilafranquí arribava només amb jugades a pilota parada i sense gaire fortuna a l'hora d'executar-les. Finalment, derrota per la mínima i tornada cap a Vilafranca amb les butxaques buides.

Gran Reserva: Que, tot i la derrota, continuem lluny (11 punts) dels llocs de descens i no ens hem despenjat gaire (a 6 punts) del quart lloc que pot semblar l'objectiu més accessible vista la superioritat dels tres primers classificats (Benavent, Castelldefels i Llagostera).

Vi picat: El porter Ródenas, de camí als vestidors i una vegada acabat el partit, ha vist la targeta vermella per fer unes "apreciacions" al col·legiat que, i dit sigui de pas, ha perjudicat al Vilafranca amb les seves decisions a la segona part. El més segur és que no pugui jugar diumenge vinent contra el Vilassar de Mar.

El futbol és així: "No se puede ganar sólo con cojones y españolía. Hace falta algo más" (José A. Camacho, 1955, actual entrenador d'Osasuna).
Quan la dinàmica era positiva ens servia i guanyàvem quasi per inèrcia però ara... Ben mirat, això no és nou. Fa ja molts i molts anys que no es veu bon futbol a Vilafranca.

Febrer, un dia dolent i l'altre també

FC Vilafranca 1 - UE Tàrrega 2
Així diu el refrany popular i, de moment, podem donar fe d'ell ja que dos partits que hem disputat aquest mes i dues derrotes. A l'igual que la setmana passada, l'equip ha evidenciat certa apatia (que no pas falta d'actitud) i ha patit llacunes defensives importants que s'haurien de mirar de solucionar. De fet, ja el dia del Manresa a casa, el gol visitant va venir d'una passada llarga a l'esquena de la defensa; a Igualada els dos primers gols i avui tots dos també. Segur que el míster, amant i estudiós de tots aquests detalls, n'haurà pres bona nota i durant la setmana farà el possible per a corregir-los.

Es pot parlar de davallada física? La veritat és que l'equip no té aquell punt de frescor que el feia guanyar molts partits per l'esgotament (físic i psíquic) dels contraris, però també és cert que en els dos darrers partits ha estat a les segones parts quan ha apretat per a intentar remuntar-los i ho ha fet fins al darrer minut.
Potser és qüestió de ratxes doncs? Tots sabem que existeixen al futbol. Les pateixen els equips al llarg de la temporada, els davanters de cara a gol, els porters a l'hora d'aturar penals,... El preocupant però és que, històricament, a Vilafranca les ratxes no són de tres o quatre partits sinó que esdevenen un tot o res que fa que passem d'estar engrescats i veure'ns capaços de tot a sumir-nos en una depressió profunda de la qual no hi ha manera de sortir-ne. Esperem que no sigui aquest el cas i ben aviat capgirem aquesta dinàmica negativa.
De tota manera, conscients i sabedors que l'objectiu era i és la permanència, falten pocs puntets per a ella i seria interessant assolir-la el més aviat possible. De l'ascens oblidem-nos tot i que aquest any els ascensos compensats són més factibles que mai.

Gran Reserva: Avui Televisió de Catalunya ha enviat un equip al Municipal per fer un reportatge sobre el camerunès Talla que serà emès demà al vespre pel 33 dins del programa FUTBOLCAT. Que se'n parli del "Vila" als mitjans sempre és bo.

Vi picat: El visitant Cagigas després de fer un espectacle digne de la "Fira de Teatre al Carrer" de Tàrrega (amb uns crits exageradíssims) li ha tornat la puntada de peu a Corbi en una clara agressió que no ha vist així l'àrbitre qui només li ha ensenyat la targeta groga en comptes d'expulsar-lo.

El futbol és així: "No pierdas en diez minutos lo que no has ganado en ochenta" (Vicente Cantatore, ex-jugador i entrenador argentí-xilé).
Després d'empatar a manca de tres minuts, i amb un home menys, s'ha de "matar" el partit i no llençar per terra tot l'esforç fet encaixant un gol al descompte...

Espessos com la xocolata

CF Igualada 3 - FC Vilafranca 1
Bé, algún dia havia de passar, no? Eren 11 jornades consecutives sense perdre i avui s'ha trencat la ratxa. El que emprenya una mica és la manera com ha passat. Perquè encara no ens havíem assentat a la cadira i gol dels locals en una indecisió de la defensa vilafranquina. Als 10 minuts, nova badada i el segon de l'Igualada... I abans del descans, Talla perd una pilota tonta al mig del camp i un xut llunyà, fort i ras sorprén a Ródenas que veia com en 45 minuts li havien fet més gols que en tots els partits que portàvem del 2009.

Al descans, imagino que hi haurà hagut esbroncada (amb raó) del míster i un parell de substitucions que han canviat la dinàmica del partit (amén de la relaxació local amb aquell marcador que ningú es creia). El gol de Sylla (a la sortida d'un còrner, com no) i l'expulsió d'un jugador local presagiaven aires de remuntada però no ha estat així. S'ha intentat fins al darrer moment, cal dir-ho, però avui no era el dia del Vilafranca.
Igualada segueix sent un camp "gafe". L'estadística diu que són ja 28 anys des de la darrera victòria vilafranquina. Desconec el motiu d'aquesta mala estrugança perquè els jugadors no són els mateixos, ni els entrenadors, ni els àrbitres,... El cas és que els anys passen i no hi ha manera de tornar de "Les Comes" amb la victòria al sarró. Abans podíem "culpar" a les maleïdes corbes de la carretera vella, però ara? En fí, coses del futbol.

Gran Reserva: Que després d'unes setmanes "fluixes" pel que fa al número de comentaris, el blog s'ha revifat i ha gaudit de molta activitat. Tot, després d'una victòria (fet inusual, ja que normalment això passava en èpoques de crisi o derrotes on es tendeix a "rajar" més).

Vi picat: La lesió de Condis, en una topada fortuïta amb un rival, que l'ha portat a l'hospital per a arranjar, amb uns quants punts de sutura, la ferida a la cara. Esperem que no sigui res i pugui jugar diumenge vinent.

El futbol és així: "Todo el mundo sabe jugar al fútbol si le dejas cinco metros de espacio" (Johan Cruyff, 1947, l'entorn).
La prova és que un equip mediocre com l'Igualada, a la primera part, semblava la millor versió del Brasil de Pelé als anys 60.