Final de trajecte

UD Cornellà 4 - FC Vilafranca 3
S'ha acabat la lliga (malhauradament o per fi, segons com es vulgui mirar). El que havia de ser la temporada del retorn a 3a Divisió ha estat, un any més, una nova decepció.
És evident, que tots els equips inicien la competició amb les màximes aspiracions però també és veritat que, alguns més que altres, han apostat fort invertint en fer un planter de garanties per tal d'assolir el màxim objectiu: l'ascens. No era el cas del Vilafranca (almenys a principis de lliga), amb un projecte a mig termini de la mà de Jaume Sarasa i el seu staff tècnic. Diferent plantejament es feia des de la Junta (o podríem dir el president) qui, obsesionat en arribar a Tercera el més ràpid possible, any rera any posa una pressió (innecessària segons el meu parer) que no beneficia gens a l'hora de treballar plegats. Després vingueren dimissions, canvi de filosofia, altes, baixes, la ratxa d'imbatibilitat, més fitxatges,... i la davallada final. Més o menys com l'any passat, però amb l'agreujant que enguany s'ha llançat la casa per la finestra amb el pressupost més alt de tota la història del club.

Segurament per tant, aquest matí a la Via Fèrria hagi conclòs quelcom més que el campionat d'enguany. La política del talonari, de les figures per damunt de l'equip i, qui sap, d'alguns jugadors importants i del pròpi tècnic Albert Viñas. Els propers, seran dies de planificació, de projectes, d'afrontar quin volem que sigui el futur del degà penedesenc. Només demano una cosa: que el que es decideixi sigui amb la màxima coherència, amb humiltat i que qui hagi de tirar això endavant ho faci amb la màxima dignitat i entrega.

Gran Reserva: Que s’hagi apostat, de cara a la temporada que ve, per confiar més en gent de casa i amb experiència contrastada per al nou projecte.

Vi picat: Que alguns d’aquests jugadors, menyspreats o ignorats en l’època de “vaques grosses”, puguin tenir dubtes a l’hora de tornar al club en època de crisi econòmica (més encara quan molts poden jugar a la mateixa categoria amb els seus equips).

Al soci no se'l pot enganyar: Es desmenteix que... entre la llista d’entrenadors (perquè existeix una llista) per conduïr l’equip l’any vinent hi hagi noms il·lustres en l’atur com Rijkaard, Koeman, Mourinho, Valverde,... o Enrique Cirera!

La mort d'una institució

FC Vilafranca 1 - CF Peralada 2
Dilluns ens deixava el Fèlix Balañà. Un home que estimava el FC Vilafranca com pocs. Un vilafranquí de soca arrel. Un autèntic sibarita, apassionat del jazz i dels castells. Valgui el blog d'aquesta setmana per homenatjar una de les persones més entranyables que he conegut en el món del futbol, amb qui vaig tenir l'orgull de compartir Junta Directiva, i que m'inculcà la devoció per aquest club.

(Foto del primer equip que pujà a Tercera la Temp. 87/88 junt amb l'aleví on jo hi jugava. Darrera meu Fèlix Balañà, un incondicional del Futbol Base).

De tots és conegut la més de mitja vida de dedicació del Fèlix envers el degà penedesenc. Com bé relata el company Batet a les planes d'El 3 de Vuit (pàg. 27), des de que l'any 1952 entrà a la junta i fins a finals de la dècada dels noranta quan la deixà, va servir al club amb el màxim respecte, entusiasme i afany que pugui haver-hi. És en aquesta última època on vaig poder compartir amb ell el dia a dia a l'hora d'estar al capdavant d'un club com el Vilafranca i on vaig aprendre a estimar uns colors que, junt amb el verd dels Castellers, duia i durà sempre al cor el bo del Fèlix.
Per tot això, és inconcebible (i imperdonable) que des de part del club no s'hagi tingut el mínim detall ni de posar una esquela recordatòria als mitjans locals en agraïment als anys i anys dedicats en cos i ànima al FC Vilafranca. Només un minut de silenci no serveix per honorar una vida entregada al club degà del Penedès. Ell, coneixent-lo com era, no ho haguès permès. Són massa detalls, que passaran desapercebuts per a molts, sí, però que enalteixen i fan gran a un club. D'aquí ve, el titular del blog d'aquesta setmana.

Gran Reserva: Que per fi s'hagi acabat aquesta temporada al Municipal, cúmul de despropòsits i de com no s'han de fer les coses dins del món del futbol.

Vi picat: Una vegada més, Ibrahim ha tingut un acte indisciplinari arribant tard al partit d'avui. El més flagrant és que, després, el míster l'ha fet jugar a la segona part. (Per a llogar-hi cadires).

Al soci no se'l pot enganyar: Es desmenteix que... després de la mocadorada "en massa" d'avui (cinc a la Penya El Litro i un a Tribuna) s'estigui preparant una moció de censura com a "Can Barça".

...I els somnis, somnis són

CD Montcada 3 - FC Vilafranca 1
Amb aquesta frase del dramaturg Calderón de la Barca es pot resumir perfectament el que ha estat la trajectòria del Vilafranca al llarg de la temporada fins que avui, amb la derrota a Montcada, hem tornat a la crua realitat (la de jugar l'any vinent de nou a 1a Catalana). S'ha acabat el somni de la 3a Divisió. Ni els possibles ascensos compensats d'altres temporades enguany serviran, ja que la sagnia d'equips catalans que perdran categoria a 2a B serà d'aquelles que fan època. Per tant, una temporada més de desencant en l'afeccionat, de decepció, de no assolir els objectius marcats, de frustració o de fracàs (com vulgueu dir-li).
Ara, amb dues jornades intrascendents per endavant, serà moment de resoldre moltes incògnites que floten en l'ambient vilafranquí. La primera, si el míster posarà el seu càrrec a disposició de la Junta. Se li acceptarà la dimissió? O es valorarà la feina feta abans de la davallada final i se li oferirà continuar amb un projecte esportiu diferent al d'aquest any? I ell, estaria disposat a seguir amb aquestes premises?
Poc a poc s'aniran desvetllant tot aquests interrogants a banda de les més que segures baixes d'homes "importants" a la plantilla (o que si més no havien de ser-ho a priori), nous fitxatges, nous projectes, noves il·lusions,... en fi, el de cada darrer estiu.
Coincidències de la vida, Calderón de la Barca moria un 25 de maig (de 1681). Just la mateixa data (de la darrera jornada) que teníem marcada en vermell tots els vilafranquins des de que va començar la temporada com el dia que signifiquès el retorn a Tercera i on morirà l'enèssim projecte esportiu de Pere Montserrat.

Gran Reserva: El bon partit avui en línies generals del Vilafranca, només mancat de punteria als metres finals sumat a les badades (ja habituals darrerament) a la linia defensiva. De fet, l'abecé del futbol: fer-te fort al darrera i resoldre les ocasions al davant.

Vi picat: El fet que la FCF, d'acord amb ambdòs clubs, vulgui fer jugar el Badalona B-Prat el dijous 21 (quatre dies abans del final de lliga) podent arribar el Prat sent equip ja de Tercera amb el que perjudicaria els interessos de l'Amposta i el bé de la competició.

Al soci no se'l pot enganyar: Es desmenteix que... la Penya El Litro després de la "mini-mocadorada" de fa una setmana estigui orquestrant una de més majoritària via SMS per diumenge vinent al Municipal.

Massa tard per a somniar?

FC Vilafranca 2 - CP San Cristóbal 1
Retallar cinc punts a l'Amposta en tres jornades. Aquesta és la missió (impossible?) que té per endavant el Vilafranca sempre, és clar, amb permís del Badalona B.
Si bé les matemàtiques encara permeten tenir un fil d'esperança, la realitat és que només per l'entitat i situació a la taula dels rivals a qui s'ha d'enfrontar el conjunt ampostí sumat al fet que dos dels tres partits els juga al seu estadi (feu inexpugnable aquesta temporada) fa que les possibilitats d'assolir la tercera plaça siguin molt escases.
Però ja sabem que la grandesa de l'esport, i del futbol en particular, és que qualsevol cosa (per impensable que sigui) pot ocòrrer. Qui no recorda les lligues de Tenerife, la remuntada en un minut del Manchester al Bayern al Camp Nou, la Champions del Liverpool aixecant un 0-3 del Milan al descans, el gol de Coro al darrer minut contra la Reial Societat que donava la salvació a l'Espanyol o, sense anar més lluny, el que ha passat aquesta nit al Reyno de Navarra. És per tot això, que s'han de sumar els nou punts en joc i esperar esdeveniments. Sí, està difícil, ja ho sé. Quasi impossible? Sí, també ho sé. Però que després no sigui perque no s'ha fet tot el que estava a les nostres mans.
Tots tenim assumit que, una temporada més, l'ascens se'ns ha esfumat per errades pròpies i que a final de temporada s'haurà de fer exàmen de consciència per intentar (d'una vegada per totes!!!) no tornar a caure en els mateixos errors i afrontar una nova temporada amb més coherència esportiva, segurament més austeritat econòmica i potser també un xic més d'humilitat.

Gran Reserva: Haver trencat per fi, tot i que hagi estat patint i guanyant per la mínima, aquesta mala ratxa de cinc derrotes que ha propiciat que tota la feina d'una temporada se n'anès en orris.

Vi picat: Haver comprovat que, com deia algú aquesta setmana al blog (mig en serio o en broma, no ho sé), sóc gafe ja que no he pogut assistir al partit d'avui per un compromís familiar i s'ha guanyat. (Sí, també vaig ser dimarts a Manchester...).

Al soci no se'l pot enganyar: Es desmenteix... que el que ens estalviarem amb les fitxes dels jugadors s'hagi invertit en primar als rivals de l'Amposta, com ha succeït avui amb el Poble Sec.